Can Suru (cuina tradicional catalana)

Aquesta és la crítica d’un restaurant al qual no sabria tornar... coses de seguir al cotxe del davant amb dedicació!

Segons la targeta, es troba a Montagut, a la urbanització de la Colometa. Suposo que els que sou de la zona d’Olot us situeu. El restaurant és una masia, però no us puc parlar d’ella ja que nosaltres vam sopar a la fresca de la terrassa, un lloc on tornaria de bon grat doncs l’ambient era molt agradable i convidava a passar-hi llargues estones a les càlides nits d’estiu.
Anant al gra, de primer vam compartir amb en Xavi una Amanida Can Suru (bona combinació de sabors: enciam, escarola, pernil d’ànec, poma, panses,... ) i unes torrades amb anxoves. També vaig tastar l’embotit, boníssim: no pot ser de cap altra manera si és gironí . A destacar el pa, inclòs el de les torrades, una d’aquelles coses que tant es troben a faltar a Barcelona...
De segon, jo vaig optar per unes costelles de xai amb guarnició. És difícil que les costelles a la brasa siguin dolentes, i aquestes no ho eren. La patata a la brasa i les verduretes de guarnició, esplèndides, fins i tot la tomata tenia bona pinta... En Xavi es va demanar un entrecot, que va resultar molt gros i tendre (en dóna constància del tros que li vaig robar). L’Albert, sempre innovador, va provar l’entrecot a la llosa... molt encertat si t’agrada la carn molt poc feta, ja que així en controles tu la cocció.
Com el pla era caure rodona al llit tan bon punt arribes a casa, no em vaig atrevir amb els postres, tot i que hi havia un “volcanet de xocolata” d’allò més temptador. Potser l’Albert, la Marjorie o l’Emma ens en poden donar una opinió directe, però per la cara que feien, sembla que els seus postres estaven bé.
Potser el pitjor d’aquest restaurant sigui la lentitud amb que els cambrers atenen les teves demanades, això quan les atenen, ja que n’hi ha algunes que senzillament les obliden. De totes maneres, supleixen amb el seu bon tracte i simpatia aquest lleuger incovenient.

Preu aproximat: 25 euros (sense vi)
Ideal per a: excursionistes intrèpids que han aconseguit amb orgull fer la ruta al Bassegoda només en unes 23 hores, amb poca aigua i provisions escasses (llevats d’unes miraculoses mongetes màgiques).
No recomanat a: aquells als quals sol vèncer la son després d’un bon àpat. Els cambrers s’ho prenen amb calma per portar el compte i la temptació de l’hamaca que penja suggerentment entre dos arbres al costat de la nostra taula esdevé massa irresistible...